Aquests darrers dies hom ha pogut veure com en dos temes cabdals per a la ciutat com són la requalificació dels terrenys de l'actual Miniestadi del Barça i la prostitució a Les Rambles, ICV -el soci minoritari del bipartit municipal amb el PSC- s'ha desmarcat totalment de la postura de l'Ajuntament.
Aquest comportament d'estar a govern i dir que NO per sistema als principals projectes importants de ciutat ja el vam poder veure durant la darrera legislatura amb l'anomenada Ordenança del Civisme. Això, de fet, el que fa és constatar el fals hippieprogressisme de pancarta que fa anys que practica ICV a la ciutat.
Diu la dita que no es pot estar a missa i repicant. I això és el que fa ICV a la ciutat de Barcelona. ICV -abans PSUC- porta 30 anys dient que no als principals temes de ciutat per fer-se als progres i estant al Govern. D'això se'n diu ser hipòcrita i el que fa és demostrar com el projecte d'ICV i PSC per a la ciutat és el mateix malgrat un partit mostri les dents de llop i l'altre dugui la pell de xai per dissimular.
diumenge, 6 / setembre / 2009
dissabte, 20 / juny / 2009
Resposta a les crítiques al text " Conflicte democràtic i carrerons sense sortida".
Primer de tot dir que m'ha sorprès el debat que s'ha generat al voltant d'un article que m'he rellegit molts cops intentant buscar els arguments de les persones que no els agrada.
En segon lloc, i entrant a la resposta a les crítiques, veig que la majoria -diria que totes, i si algú s'hi sent exclòs que m'ho digui- són arrel de la següent part del text treta totalment de context: "I avui, al Parlament, es debat la Llei de Consultes Populars via referèndum per la qual també es pot convocar un referèndum d'autodeterminació que, tal i com marca la legalitat, hauria de ser aprovat pel Govern de l'Estat que és qui en té la competència."
Doncs bé, per si no m'he explicat bé, el que diu en aquest paràgraf i és el motiu de l'article al bloc, és que la ILP planteja un conflicte democràtic amb l'Estat que també es pot plantejar amb la coneguda com a Llei de Consultes Populars. L'única diferència entre la ILP i la Llei de Consultes Populars és que la ILP fa que es planteji un conflicte ara mateix. Un conflicte que no té sentit si analitzem quants representants del Principat -ja no intento ni plantejar de tot el poble català- estan disposats a enfrontar-se a les estructures de l'Estat fins les últimes conseqüències, mentres que la Llei de Consultes Populars ens dota de l'eina per plantejar el conflicte democràtic amb l'Estat quan més ens convingui. És a dir, quan siguem majoria.
És per això que poso l'exemple de la Comunitat Autònoma Basca -que per cert, cap crítica ha citat-, com a exemple de com no fer servir un dret en un moment erroni que l'únic que provoca és un efecte boomerang. Quan es té la força suficient, es pot plantejar qualsevol conflicte democràtic amb l'Estat espanyol. Quan no es té, passa com al País Basc, que l'endemà de plantejar-lo, tot segueix igual.
Per tant, em nego a acceptar les proclames d'opinadors que diuen que al Parlament del Principat no hi ha cap diputat independentista, i menys per aquest motiu.
En segon lloc, i entrant a la resposta a les crítiques, veig que la majoria -diria que totes, i si algú s'hi sent exclòs que m'ho digui- són arrel de la següent part del text treta totalment de context: "I avui, al Parlament, es debat la Llei de Consultes Populars via referèndum per la qual també es pot convocar un referèndum d'autodeterminació que, tal i com marca la legalitat, hauria de ser aprovat pel Govern de l'Estat que és qui en té la competència."
Doncs bé, per si no m'he explicat bé, el que diu en aquest paràgraf i és el motiu de l'article al bloc, és que la ILP planteja un conflicte democràtic amb l'Estat que també es pot plantejar amb la coneguda com a Llei de Consultes Populars. L'única diferència entre la ILP i la Llei de Consultes Populars és que la ILP fa que es planteji un conflicte ara mateix. Un conflicte que no té sentit si analitzem quants representants del Principat -ja no intento ni plantejar de tot el poble català- estan disposats a enfrontar-se a les estructures de l'Estat fins les últimes conseqüències, mentres que la Llei de Consultes Populars ens dota de l'eina per plantejar el conflicte democràtic amb l'Estat quan més ens convingui. És a dir, quan siguem majoria.
És per això que poso l'exemple de la Comunitat Autònoma Basca -que per cert, cap crítica ha citat-, com a exemple de com no fer servir un dret en un moment erroni que l'únic que provoca és un efecte boomerang. Quan es té la força suficient, es pot plantejar qualsevol conflicte democràtic amb l'Estat espanyol. Quan no es té, passa com al País Basc, que l'endemà de plantejar-lo, tot segueix igual.
Per tant, em nego a acceptar les proclames d'opinadors que diuen que al Parlament del Principat no hi ha cap diputat independentista, i menys per aquest motiu.
dimecres, 17 / juny / 2009
Conflicte democràtic i carrerons sense sortida
Ahir la mesa del Parlament del Principat va rebutjar una ILP per convocar el dret a l'autodeterminació impulsada pel col.lectiu 10mil a Brussel.les. Aquest fet a generat cert rebombori en certs sectors de la població ja que el partit independentista del Parlament, evidentment Esquerra Republicana de Catalunya, també ha sumat els seus vots al rebuig.
És normal que ERC hi voti en contra, és normal, lògic i intel.ligent. Sabem de totes, totes, que plantejar una llei com la que plantejava la ILP és plantejar el conflicte democràtic amb l'Estat espanyol. Hi estem en condicions? La resposta és evident: no. Al Parlament l'independentisme hi té 21 escons de 135, i si m'apureu i hi voleu sumar alagun diputat despistat de CiU, ICV i PSC, és ben segur qeu no superem els 30 diputats independentistes -i repeteixo, de 135-. Per tant, quin sentit té plantejar un conflicte democràtic quan ni el nostre Parlament se'l creu?
Parlant del conflicte democràtic i la fortalesa que es necessita per plantejar-lo i com la manca d'aquesta fortalesa et pot dur a un carreró sense sortida que augmenti encara més la desafecció de la societat amb la política institucional, és bo mirar el cas del País Basc. El Govern Ibarretxe va plantejar dos cops el conflicte democràtic amb l'Estat perquè la Comunitat Autònoma Basca fos un Estat Lliure Associat. Molt bé. Va plantejar dos cops el conflicte. El resultat? Estem igual que abans i no hem guanyat res de res. Amb cops de timó no anirem enlloc, cal una estratègia ferma i seriosa per anar construint estructures d'Estat.
I avui, al Parlament, es debat la Llei de Consultes Populars via referèndum per la qual també es pot convocar un referèndum d'autodeterminació que, tal i com marca la legalitat, hauria de ser aprovat pel Govern de l'Estat que és qui en té la competència. És un pas endavant per construir estructures d'Estat. És un pas més de l'estratègia cap a la independència, construir, tenint en compte la realitat sociològica del país, estructures d'estat que ens permetin avançar més fàcilment cap a la llibertat nacional. Si algú es creu que amb una ILP improvisada per facebook aconseguirà la independència sense tenir primer la majoria social, va ben equivocat.
En resum, per aconseguir la independència cal serietat, rigor, feina i estratègia. No cops de volant, fer coses improvisades que després ens porten a carrerons sense sortida que són el que ens acaba a cansar a tots. Si generem espectatives, que sigui per aconseguir algun resultat, no per poder dir com de guapos som però sense res de nou a afegir.
És normal que ERC hi voti en contra, és normal, lògic i intel.ligent. Sabem de totes, totes, que plantejar una llei com la que plantejava la ILP és plantejar el conflicte democràtic amb l'Estat espanyol. Hi estem en condicions? La resposta és evident: no. Al Parlament l'independentisme hi té 21 escons de 135, i si m'apureu i hi voleu sumar alagun diputat despistat de CiU, ICV i PSC, és ben segur qeu no superem els 30 diputats independentistes -i repeteixo, de 135-. Per tant, quin sentit té plantejar un conflicte democràtic quan ni el nostre Parlament se'l creu?
Parlant del conflicte democràtic i la fortalesa que es necessita per plantejar-lo i com la manca d'aquesta fortalesa et pot dur a un carreró sense sortida que augmenti encara més la desafecció de la societat amb la política institucional, és bo mirar el cas del País Basc. El Govern Ibarretxe va plantejar dos cops el conflicte democràtic amb l'Estat perquè la Comunitat Autònoma Basca fos un Estat Lliure Associat. Molt bé. Va plantejar dos cops el conflicte. El resultat? Estem igual que abans i no hem guanyat res de res. Amb cops de timó no anirem enlloc, cal una estratègia ferma i seriosa per anar construint estructures d'Estat.
I avui, al Parlament, es debat la Llei de Consultes Populars via referèndum per la qual també es pot convocar un referèndum d'autodeterminació que, tal i com marca la legalitat, hauria de ser aprovat pel Govern de l'Estat que és qui en té la competència. És un pas endavant per construir estructures d'Estat. És un pas més de l'estratègia cap a la independència, construir, tenint en compte la realitat sociològica del país, estructures d'estat que ens permetin avançar més fàcilment cap a la llibertat nacional. Si algú es creu que amb una ILP improvisada per facebook aconseguirà la independència sense tenir primer la majoria social, va ben equivocat.
En resum, per aconseguir la independència cal serietat, rigor, feina i estratègia. No cops de volant, fer coses improvisades que després ens porten a carrerons sense sortida que són el que ens acaba a cansar a tots. Si generem espectatives, que sigui per aconseguir algun resultat, no per poder dir com de guapos som però sense res de nou a afegir.
dimecres, 29 / abril / 2009
L'arma per guanyar.
Qui va veure ahir el futbol amb mi, de ben segur que va sentir-me dir la següent frase: "per venir a jugar al Camp Nou com ho ha fet el Chelsea, no cal tenir un equip plagat d'estrelles mundials, amb els jugadors del Numància es pot fer el mateix i igual de bé".
I és que un amant del futbol com jo, defensa que Grècia pugui guanyar una Eurocopa amb antifutbol, que l'Osasuna cusi a patades al Barça quan va a El Sadar. Perquè els equips petits han de tenir les seves armes per intentar guanyar els grans. David tenia la fona, i va guanyar a Goliat.
Ara bé, que en dos anys, dos grans del futbol com Manchester i Chelsea hagin vingut al Camp Nou a buscar un 0-0 descarat, em sembla deplorable i denunciable. I per què Osasuna sí, Grècia també, i Manchester i Chelsea no?
Doncs molt fàcil. Perquè el futbol, com qualsevol altre esport, és competició en primer lloc i espectacle en un segon terme i l'èxit s'esdevé quan guanyes, no quan fas espectacle, si no quan guanyes. Per tant, cal escollir l'arma amb la que guanyar.
És evident que un Osasuna, amb jugadors com Patxi Puñal, Nekouman, Delporte... no aspiri a guanyar els partits amb un bon joc, per tant, l'arma que ha d'escollir l'Osasuna si vol tenir possibilitats de guanyar partits és mitjançant la destrucció del joc del rival perquè aquest no tingui més o gaires més oportunitats que l'Osasuna. Per tant, si l'Osasuna aplica aquesta lògica per guanyar, chapeau.
Ara bé, em nego a acceptar que jugadors de la talla de Frank Lampard o Michael Ballack es dediquin exclusivament a trencar i destruir el joc increïblement superior del Barça. Un incís per donar una dada eloqüent: el jugador del Chelsea que va tocar més cops la pilota va ser el seu porter, Peter Cech. I m'hi nego perquè sé que són dos dels millors migcentres del món i els he vist fer meravelles i perquè dubto molt que el Chelsea tingui més possibilitats d'eliminar el Barça mitjançant el joc roí d'ahir enlloc de plantejar un mínim de sentit d'atac al seu futbol.
Per acabar, una pregunta que deixo oberta però que em fa il.lusionar per al partit de tornada: entre dos teòrics iguals, qui guanya, el que és manté ferm als seus orígens, o el qui actua segons el rival?
I és que un amant del futbol com jo, defensa que Grècia pugui guanyar una Eurocopa amb antifutbol, que l'Osasuna cusi a patades al Barça quan va a El Sadar. Perquè els equips petits han de tenir les seves armes per intentar guanyar els grans. David tenia la fona, i va guanyar a Goliat.
Ara bé, que en dos anys, dos grans del futbol com Manchester i Chelsea hagin vingut al Camp Nou a buscar un 0-0 descarat, em sembla deplorable i denunciable. I per què Osasuna sí, Grècia també, i Manchester i Chelsea no?
Doncs molt fàcil. Perquè el futbol, com qualsevol altre esport, és competició en primer lloc i espectacle en un segon terme i l'èxit s'esdevé quan guanyes, no quan fas espectacle, si no quan guanyes. Per tant, cal escollir l'arma amb la que guanyar.
És evident que un Osasuna, amb jugadors com Patxi Puñal, Nekouman, Delporte... no aspiri a guanyar els partits amb un bon joc, per tant, l'arma que ha d'escollir l'Osasuna si vol tenir possibilitats de guanyar partits és mitjançant la destrucció del joc del rival perquè aquest no tingui més o gaires més oportunitats que l'Osasuna. Per tant, si l'Osasuna aplica aquesta lògica per guanyar, chapeau.
Ara bé, em nego a acceptar que jugadors de la talla de Frank Lampard o Michael Ballack es dediquin exclusivament a trencar i destruir el joc increïblement superior del Barça. Un incís per donar una dada eloqüent: el jugador del Chelsea que va tocar més cops la pilota va ser el seu porter, Peter Cech. I m'hi nego perquè sé que són dos dels millors migcentres del món i els he vist fer meravelles i perquè dubto molt que el Chelsea tingui més possibilitats d'eliminar el Barça mitjançant el joc roí d'ahir enlloc de plantejar un mínim de sentit d'atac al seu futbol.
Per acabar, una pregunta que deixo oberta però que em fa il.lusionar per al partit de tornada: entre dos teòrics iguals, qui guanya, el que és manté ferm als seus orígens, o el qui actua segons el rival?
dijous, 9 / abril / 2009
Retrobar-se amb la pau i la calma
Ahir a quarts de dues de la matinada vaig arribar a Freixinet després d'anar al camp a veure el Barça i després d'una matí d'estar per casa, obrir la persiana i veure bosc, bosc i res més que bosc ja es nota alguna cosa diferent.
Aquest és l'encant que per mi té Freixinet. La seva calma aparent és el que ens fa diferent d'altres pobles, crec. Deixeu-me pecar d'orgullós per al meu poble, però un poble amb cinquanta habitants on encara hi ha escola de primària gràcies a l'esforç de gent, que té Associació de Joves, Associació de Veïns, coral, equip de futbol sala, grup de ioga i altres coses que em deixo, no és un poble "calmat". És un poble on hi ha ganes de fer coses. On la seva gent no es mira per si entre setmana viu a Barcelona o a Freixinet o a Manresa, o si ets nascut aquí o a allà. Sabem que l'única forma de que el poble no caigui en l'ensopiment col.lectiu és fent coses, aprofitant les riqueses que tenim i la pluralitat de la seva gent per a organitzar botifarrades, caramelles, la Festa Major que dura quatre dies, la cavalcada de Reis amb els Mags d'Orient, una cagada del tió amb tot el poble, sortides, passejades i un llarg etcètera.
Com diria l'"amic" Jordi Hereu, Visca Freixinet!!! Visc a Freixinet!!! xD
Aquest és l'encant que per mi té Freixinet. La seva calma aparent és el que ens fa diferent d'altres pobles, crec. Deixeu-me pecar d'orgullós per al meu poble, però un poble amb cinquanta habitants on encara hi ha escola de primària gràcies a l'esforç de gent, que té Associació de Joves, Associació de Veïns, coral, equip de futbol sala, grup de ioga i altres coses que em deixo, no és un poble "calmat". És un poble on hi ha ganes de fer coses. On la seva gent no es mira per si entre setmana viu a Barcelona o a Freixinet o a Manresa, o si ets nascut aquí o a allà. Sabem que l'única forma de que el poble no caigui en l'ensopiment col.lectiu és fent coses, aprofitant les riqueses que tenim i la pluralitat de la seva gent per a organitzar botifarrades, caramelles, la Festa Major que dura quatre dies, la cavalcada de Reis amb els Mags d'Orient, una cagada del tió amb tot el poble, sortides, passejades i un llarg etcètera.
Com diria l'"amic" Jordi Hereu, Visca Freixinet!!! Visc a Freixinet!!! xD
dissabte, 28 / març / 2009
Militància d'Esquerra, militància de....
Quan vaig entrar a militar a les JERC i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya vaig notar-hi ràpidament una cosa que em va fascinar. Les ganes de treballar de la seva militància, acompanyat per un debat sincer d'idees de com fer les coses, les discrepàncies no eren vistes com un problema, al contrari, eren una oportunitat per debatre i buscar l'acord de tots.
Ara bé, el fet que em va fer dir "estic en el lloc que vull" era el companyerisme que hi havia entre tots. El fet que en una reunió ens tiréssim els plats pel cap però que després de portes enfora estiguéssim més units que ningú ens donava una força bestial. Veia que la militància s'estimava Esquerra Republicana de Catalunya, que malgrat el que diguessin mitjans de comunicació i altres partits, sabíem que era el company que ens deia la veritat i no la font mediàtica de torn, i que, quan arribava un Congrés, tots posàvem les nostres idees sobre la taula, però un cop tancàvem l'època de reflexió i debat, guanyessin o perdessin les idees i propostes d'uns o altres, el partit s'unia per treballar per l'objectiu que el van fundar Macià i Companys: la independència i la justícia social.
I crec que això s'ha perdut. Arran de l'última ronda de Congressos, veig que hi ha militància que no s'estima Esquerra Republicana de Catalunya com a projecte. He vist titllar en mitjans de comunicació companys pràcticament d'analfabets, he vist fer comentaris en públic que em diguessin que els fa un militant d'un altre partit els entendria, però que no em dóna la gana acceptar que són d'un company d'Esquerra. Per sort, aquesta gent són una minoria molt petita. Però el que no podem acceptar com a militància d'un projecte comú és que, siguem partidaris d'unes posicions o altres, hi hagi companys -companys per dir-ne alguna cosa- que utilitzin els espais públics per etzibar menyspreus a altres companys del partit que, millor o pitjor, estan fent feina per al projecte.
De fet, un quan mira certs companys té la sensació que no són militants d'ERC, sinó d'un subgrup d'Esquerra. Tots pensem diferent, i evidentment, en un partit de 10.000 mlitants hi ha moltes formes de veure les coses, fet que és positiu, molt positiu. Ara, hem de tenir clar que el PROJECTE té un nom i es diu Esquerra Republicana de Catalunya, i no cap altre.
Ara bé, el fet que em va fer dir "estic en el lloc que vull" era el companyerisme que hi havia entre tots. El fet que en una reunió ens tiréssim els plats pel cap però que després de portes enfora estiguéssim més units que ningú ens donava una força bestial. Veia que la militància s'estimava Esquerra Republicana de Catalunya, que malgrat el que diguessin mitjans de comunicació i altres partits, sabíem que era el company que ens deia la veritat i no la font mediàtica de torn, i que, quan arribava un Congrés, tots posàvem les nostres idees sobre la taula, però un cop tancàvem l'època de reflexió i debat, guanyessin o perdessin les idees i propostes d'uns o altres, el partit s'unia per treballar per l'objectiu que el van fundar Macià i Companys: la independència i la justícia social.
I crec que això s'ha perdut. Arran de l'última ronda de Congressos, veig que hi ha militància que no s'estima Esquerra Republicana de Catalunya com a projecte. He vist titllar en mitjans de comunicació companys pràcticament d'analfabets, he vist fer comentaris en públic que em diguessin que els fa un militant d'un altre partit els entendria, però que no em dóna la gana acceptar que són d'un company d'Esquerra. Per sort, aquesta gent són una minoria molt petita. Però el que no podem acceptar com a militància d'un projecte comú és que, siguem partidaris d'unes posicions o altres, hi hagi companys -companys per dir-ne alguna cosa- que utilitzin els espais públics per etzibar menyspreus a altres companys del partit que, millor o pitjor, estan fent feina per al projecte.
De fet, un quan mira certs companys té la sensació que no són militants d'ERC, sinó d'un subgrup d'Esquerra. Tots pensem diferent, i evidentment, en un partit de 10.000 mlitants hi ha moltes formes de veure les coses, fet que és positiu, molt positiu. Ara, hem de tenir clar que el PROJECTE té un nom i es diu Esquerra Republicana de Catalunya, i no cap altre.
dijous, 26 / març / 2009
Una perla de l'AJEC
Avui estava xafardejant webs i he trobat aquesta perla de l'AJEC. A part que tot el manifest en sí és lamentable, és curiós veure com diuen que un referèndum on va votar més del 20% no era legítim quan el Rector Dídac Ramírez, per qui l'AJEC va fer campanya, no va ser votat ni per un 4% de la comunitat de la UB. Aquí el teniu, vosaltres mateixos:
COMUNICAT DE L'AJEC SOBRE EL REFERÈNDUM A LA UB DEL PLA "BOLONYA".
El dijous 26 de febrer ens trobem davant d’un “referèndum” que pretén legitimar les actuacions d’uns pocs sobre la majoria d’estudiants de la UB. Aquest referèndum està contaminat pels següents motius:
- Neix d’un Claustre escollit amb una participació ridícula que no arriba ni al 10% de l’alumnat de la UB, òrgan que no compleix les seves funcions, no actua com a representant dels estudiants i és converteix en un espai on els sindicats radicals porten les seves propostes polítiques antisistema, deixant de banda els interessos generals dels estudiants. Creiem, per tant, que tots aquests fets deslegitimen el claustre actual com a òrgan de govern i de diàleg ja que no representa a la majoria dels estudiants. Sentim, doncs, un profund rebuig per les maneres d’aquest i per la seva inoperativitat. El Claustre, necessita d’una reforma pensada per i pels estudiants.
- La pregunta trampa: son dues preguntes que es plantegen com a una sola per tal d’ocultar el missatge real. Parla d’iniciar un procés de diàleg, fet que han rebutjat els sindicats antisistema, i pretén legitimar-los com a interlocutors vàlids des de les seves posicions extremistes i allunyades de les necessitats dels estudiants.
- Conseqüències: S’està desviant el debat real sobre fiançament, beques i plans d’estudi, que es on es el problema real de la universitat, Bolonya no es problema sinó com s’ha portat l’aplicació fins ara. A més per molt que aquest referèndum s’aprovi en un claustre, la paralització de Bolonya no es factible ja que suposaria una anomalia dins del panorama universitari europeu.
Davant d’aquests fets, des de l’AJEC demanem l’abstenció en aquest “referèndum” i esperem que els seus promotors es facin responsables del fracàs que pot representar que aquest no arribi a una participació del 20% del cens.
L’AJEC sempre ha cregut en els òrgans de participació de la Universitat, però ens trobem en un context on la deixadesa dels diferents equips de govern ha portat a l’abandonament d’aquests. Creiem que es necessari tornar apostar pels aquests mecanismes a través d’una major implicació dels estudiants i per això demanem al Rector que obri un procés per tal de potenciar la participació, la presència estudiantil i tornar el poder de decisió al Claustre.
COMUNICAT DE L'AJEC SOBRE EL REFERÈNDUM A LA UB DEL PLA "BOLONYA".
El dijous 26 de febrer ens trobem davant d’un “referèndum” que pretén legitimar les actuacions d’uns pocs sobre la majoria d’estudiants de la UB. Aquest referèndum està contaminat pels següents motius:
- Neix d’un Claustre escollit amb una participació ridícula que no arriba ni al 10% de l’alumnat de la UB, òrgan que no compleix les seves funcions, no actua com a representant dels estudiants i és converteix en un espai on els sindicats radicals porten les seves propostes polítiques antisistema, deixant de banda els interessos generals dels estudiants. Creiem, per tant, que tots aquests fets deslegitimen el claustre actual com a òrgan de govern i de diàleg ja que no representa a la majoria dels estudiants. Sentim, doncs, un profund rebuig per les maneres d’aquest i per la seva inoperativitat. El Claustre, necessita d’una reforma pensada per i pels estudiants.
- La pregunta trampa: son dues preguntes que es plantegen com a una sola per tal d’ocultar el missatge real. Parla d’iniciar un procés de diàleg, fet que han rebutjat els sindicats antisistema, i pretén legitimar-los com a interlocutors vàlids des de les seves posicions extremistes i allunyades de les necessitats dels estudiants.
- Conseqüències: S’està desviant el debat real sobre fiançament, beques i plans d’estudi, que es on es el problema real de la universitat, Bolonya no es problema sinó com s’ha portat l’aplicació fins ara. A més per molt que aquest referèndum s’aprovi en un claustre, la paralització de Bolonya no es factible ja que suposaria una anomalia dins del panorama universitari europeu.
Davant d’aquests fets, des de l’AJEC demanem l’abstenció en aquest “referèndum” i esperem que els seus promotors es facin responsables del fracàs que pot representar que aquest no arribi a una participació del 20% del cens.
L’AJEC sempre ha cregut en els òrgans de participació de la Universitat, però ens trobem en un context on la deixadesa dels diferents equips de govern ha portat a l’abandonament d’aquests. Creiem que es necessari tornar apostar pels aquests mecanismes a través d’una major implicació dels estudiants i per això demanem al Rector que obri un procés per tal de potenciar la participació, la presència estudiantil i tornar el poder de decisió al Claustre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
